Sobre els rànquings d'universitats

En els rànquings d’universitats publicats al Times Higher Education Suplement (THES) la primera universitat espanyola és la Universitat de Barcelona (UB), que hi apareix al lloc 190, a nivell mundial, i al lloc 80 a nivell europeu. I al report de la Shanghai Jiao Tong University la UB hi apareix en l’interval 151-200 a nivell mundial i a l’interval 57-78 a nivell europeu.

Aquesta posició de les universitats catalanes i espanyoles en els rànquings és molt dolenta i posa en evidència l’estat deplorable de les universitats del país, així com el baix nivell global de les universitats europees. Una comparació amb els països de l’entorn més immediat mostra una situació de clara inferioritat de les universitats espanyoles. El Regne Unit, Alemanya, França, Suècia, Suïssa, Holanda, Itàlia, Dinamarca, Noruega, Finlàndia i Bélgica estan molt per davant. Espanya ocupa el 20è lloc mundial, posició que no es correspon, ni de bon tros, al seu nivell econòmic i de desenvolupament.

El que mesuren sobretot aquest rànquings és la qualitat i el prestigi del professorat i de la recerca que duen a terme. En el cas del THES això compta com a mínim un 65%, i en el cas del de Shanghai un 80%. La conclusió és doncs ben clara. Si es vol millorar la situació de les universitats en els rànquings el que cal sobretot és millorar la qualitat del professorat i de la recerca que realitzen.

A la UB, la meitat del professorat ordinari no participa en cap projecte de recerca finançat. I del 50% que fa recerca, només un petit percentatge publica en revistes de primera línia internacional. A què és deguda aquesta situació? Fins recentment, les places de professorat universitari han estat exclusivament places de funcionari i s’han assignat mitjançant el sistema d’oposicions. Aquest sistema ha demostrat la seva total ineficàcia. Per una banda és un sistema extremament tancat que mitjançant absurdes traves burocràtiques deixa fora a possibles candidats ben qualificats, i en particular als estrangers. Per altra banda, en molts casos la oposició no és més que una farsa en la qual el guanyador ha estat pactat d’antuvi entre els membres del tribunal. En qualsevol cas el que acaba donant la plaça a un candidat determinat no és la seva vàlua com a docent i investigador ni la seva capacitat de lideratge, sinó més aviat les seves relacions personals amb els membres del tribunal. El resultat és el que tenim: unes universitats on un elevat percentatge del seu professorat no està ben qualificat, no fa recerca a nivell internacional i no té capacitat de lideratge.

Què es pot fer per millorar aquesta situació? En aquests moments la universitat té la possibilitat de contractar directament el seu personal docent i investigador. Cal doncs que utilitzi aquesta via i eviti al màxim, i si és possible totalment, l’increment de la seva plantilla de funcionaris, atès que la via funcionarial no és garantia de qualitat. En les millors universitats la selecció del personal docent i investigador es deixa en mans dels departaments. Aquest és un bon sistema en el cas de departaments excel·lents, ja que són els mateixos membres del departament els primers interessats en contractar els millors candidats possibles per tal de mantenir el seu nivell i prestigi. Malauradament, però, en el cas dels departaments mediocres això no es pot fer així. L’experiència demostra que si a un departament mediocre se li deixa seleccionar el seu personal, aquest esdevindrà encara més mediocre. Cal doncs un sistema de selecció de personal independent dels departaments. Un bon sistema seria que els departaments i altres unitats de recerca presentessin les seves propostes de contractació de personal i que aleshores fos la universitat, a través d’un organisme independent, qui fes una convocatòria a nivell internacional completament oberta. Un cop presentades les candidatures, aquestes haurien de ser avaluades per comissions d’experts, també internacionals i del més alt nivell, per tal de garantir la honestedat i qualitat del procés. L’objectiu és ben clar: aconseguir els millors candidats a nivell mundial amb els recursos disponibles. No es tracta només d’aconseguir bons candidats, no n’hi ha prou amb que tinguin l’acreditació de l’AQU o de la ANEP, o que hagin superat una habilitació. Aquests criteris són de mínims, però el que necessitem són criteris de màxims.

És evident que en la competència global per captar els millors acadèmics i investigadors s’han de poder oferir condicions de treball i sous comparables als de les millors universitats. De moment encara estem lluny d’això, però molts investigadors estarien disposats a venir a Barcelona cobrant molt menys que a d’altres llocs simplement per poder gaudir de la nostra ciutat i del clima mediterrani.

La universitat també hauria de considerar seriosament la possibilitat de fer alguns ‘contractes estrella’, això és, intentar captar professors investigadors de primera línia mundial mitjançant ofertes econòmiques i condicions de treball atractives. Aquests professors farien de catalitzador del procés cap a l’excel·lència.

Paral·lelament a la millora de la qualitat dels professors-investigadors, la universitat ha de posar les condicions perquè aquests puguin treballar en condicions favorables. Les polítiques universitàries d’inversions en infraestructures, laboratoris, instituts, etc. han de tenir sempre present que l’objectiu és el de facilitar el treball dels seus professors-investigadors. El criteri bàsic ha de ser sempre el d’afavorir aquelles persones i grups que realitzen el millor treball, que tenen més activitat i prestigi internacional i que treballen en aquelles àrees on cada universitat pot acabar consolidant una posició de lideratge a nivell mundial.

La meva opinió, i en això estic d’acord amb els criteris emprats en els rànquings, és que la qualitat d’una universitat s’aconsegueix sobretot mitjançant la contractació de professors i investigadors excel·lents. Són aquests els qui algun dia guanyaran un premi Nòbel o una medalla Fields, els qui obtenen resultats importants i escriuen articles influents que fan avançar el coneixement i fan progressar la societat, els qui creen al seu entorn grups de recerca actius i spin-offs que acaben tenint un impacte social i econòmic, els qui donen prestigi a la institució i atrauen els millors estudiants i investigadors d’arreu i, per sobre de tot, els qui formen als nostres joves i els estimulen a esdevenir, ells també, excel·lents.