Aquesta posició de les universitats catalanes i espanyoles en els rànquings és molt dolenta i posa en evidència l’estat deplorable de les universitats del país, així com el baix nivell global de les universitats europees. Una comparació amb els països de l’entorn més immediat mostra una situació de clara inferioritat de les universitats espanyoles. El Regne Unit, Alemanya, França, Suècia, Suïssa, Holanda, Itàlia, Dinamarca, Noruega, Finlàndia i Bélgica estan molt per davant. Espanya ocupa el 20è lloc mundial, posició que no es correspon, ni de bon tros, al seu nivell econòmic i de desenvolupament.
Què es pot fer per millorar aquesta situació? En aquests moments la universitat té la possibilitat de contractar directament el seu personal docent i investigador. Cal doncs que utilitzi aquesta via i eviti al màxim, i si és possible totalment, l’increment de la seva plantilla de funcionaris, atès que la via funcionarial no és garantia de qualitat. En les millors universitats la selecció del personal docent i investigador es deixa en mans dels departaments. Aquest és un bon sistema en el cas de departaments excel·lents, ja que són els mateixos membres del departament els primers interessats en contractar els millors candidats possibles per tal de mantenir el seu nivell i prestigi. Malauradament, però, en el cas dels departaments mediocres això no es pot fer així. L’experiència demostra que si a un departament mediocre se li deixa seleccionar el seu personal, aquest esdevindrà encara més mediocre. Cal doncs un sistema de selecció de personal independent dels departaments. Un bon sistema seria que els departaments i altres unitats de recerca presentessin les seves propostes de contractació de personal i que aleshores fos la universitat, a través d’un organisme independent, qui fes una convocatòria a nivell internacional completament oberta. Un cop presentades les candidatures, aquestes haurien de ser avaluades per comissions d’experts, també internacionals i del més alt nivell, per tal de garantir la honestedat i qualitat del procés. L’objectiu és ben clar: aconseguir els millors candidats a nivell mundial amb els recursos disponibles. No es tracta només d’aconseguir bons candidats, no n’hi ha prou amb que tinguin l’acreditació de l’AQU o de la ANEP, o que hagin superat una habilitació. Aquests criteris són de mínims, però el que necessitem són criteris de màxims.
És evident que en la competència global per captar els millors acadèmics i investigadors s’han de poder oferir condicions de treball i sous comparables als de les millors universitats. De moment encara estem lluny d’això, però molts investigadors estarien disposats a venir a Barcelona cobrant molt menys que a d’altres llocs simplement per poder gaudir de la nostra ciutat i del clima mediterrani.
La universitat també hauria de considerar seriosament la possibilitat de fer alguns ‘contractes estrella’, això és, intentar captar professors investigadors de primera línia mundial mitjançant ofertes econòmiques i condicions de treball atractives. Aquests professors farien de catalitzador del procés cap a l’excel·lència.
Paral·lelament a la millora de la qualitat dels professors-investigadors, la universitat ha de posar les condicions perquè aquests puguin treballar en condicions favorables. Les polítiques universitàries d’inversions en infraestructures, laboratoris, instituts, etc. han de tenir sempre present que l’objectiu és el de facilitar el treball dels seus professors-investigadors. El criteri bàsic ha de ser sempre el d’afavorir aquelles persones i grups que realitzen el millor treball, que tenen més activitat i prestigi internacional i que treballen en aquelles àrees on cada universitat pot acabar consolidant una posició de lideratge a nivell mundial.